62 anys
EGB
En actiu
Vaig començar a treballar als 14 anys, sempre de cara al públic. Tot i portar 30 anys cotitzant com a autònoma, no tinc tots els anys cotitzats, ja que abans ningú t’assegurava.
Fa uns 7 anys vaig començar a cuidar gent gran perquè no arribava a final de mes. Aquesta feina em permetia també cuidar del meu marit, que va estar molts anys malalt.
Vaig començar cuidant una dona amb Alzheimer, primer a casa seva i després a l’hospital. Allà mateix em va sortir l’oportunitat de cuidar una altra senyora. Quan totes dues van ingressar a la residència, em vaig quedar sense feina.
A l’hospital vaig conèixer una altra cuidadora que em va oferir treballar tres dies a la setmana cuidant un senyor. Més endavant, el fill del senyor em va proposar fer-me’n càrrec totes les tardes, de dilluns a divendres. Aquesta feina va durar tres anys, durant tota la pandèmia. Quan el senyor es va fer mal i el van portar a l’hospital i després a la residència, em vaig tornar a quedar sense feina.
Des de fa cinc anys cuido un matrimoni molt dependent els caps de setmana, i des del setembre hi vaig cada tarda. També, des de fa dos anys i mig, cuido una altra senyora cada dia de dilluns a diumenge, tres cops al dia, per donar-li els àpats i fer altres feines.
Sempre he compaginat aquestes feines amb una altra feina, però mai he tingut contracte com a cuidadora. Cap família m’ha ofert fer-me’l.
Aquesta feina m’agrada perquè m’ha fet adonar dels problemes de la gent gran, sobretot la solitud. Moltes vegades, només em veuen a mi. Tanmateix, sovint no tenen les eines bàsiques que necessiten, com poder sortir al carrer o dutxar-se en condicions. Recordo una família que va trigar dos anys a aconseguir una cadira per poder dutxar la persona dependent correctament.
És una feina que passa factura, tant físicament com mentalment. Intento no emportar-me els problemes a casa.
En aquestes feines es fa de tot: cuidar, acompanyar, netejar la casa, rentar i planxar la roba, cuinar i també dutxar i netejar les persones.
El meu entorn valora la meva feina, i sovint em diuen que no hauria de treballar tant. Però les famílies per a les quals treballo no ho valoren igual. Pensen que, com que cobro, tinc l’obligació de fer-ho tot. Si em poso malalta o em faig mal, vaig a treballar igualment, perquè si no hi vaig, no cobro i possiblement em farien fora.
Actualment treballo lesionada i amb dolor. Algunes famílies han dit que, si no puc venir, no passa res, però no cobraré. Altres ni s’interessen ni tenen cap consideració.
El meu objectiu és arribar a l’octubre i poder-me jubilar. Sé que la pensió serà molt justa, ja que tota la vida he sigut autònoma.
